dilluns, 30 de maig del 2011

4 mesos

El baby ja té 4 mesos. Estic molt contenta de veure que és un nen sa i feliç i que cada dia té més ganes de descobrir el món. Les coses han canviat molt en aquest últim mes. Ja està més alerta de tot el que li envolta i això fa que sorollets que abans no existien, ara són motiu d'ensurts i disgustos que el pare i una servidora anem calmant de la millor manera possible. Hi ha coses que abans feia i ja no puc fer, com veure "telebasura" o sèries molt violentes, perquè el tio està alerta de totes les veuetes del seu voltant, així que "me estoy quitando" dels mals hàbits. Ara posem cançonetes infantils, l'emissora de ràdio infantil de la BBC o els Matins de TV3 (de fons com si fos la ràdio), que el nen s'ha d'anar acostumant de ben petit que hi ha un ésser a la terra que es diu Pilar Rahola.
 
Coses que li agraden:
  • Que li bufi a la cara. Quan ho faig se'm queda mirant amb un mig somriure i ullets pirris d'amor incondicional.
  • Que li faci la rentada amb aigua i cotonets pel dematí. Especialment li agrada que li renti les manetes. Llavors em mira amb cara de "sí mama sí, renta ben rentat que m'agrada estar net i polit!
  • Que li faci pedorretes i pessigolles amb la boca pels costat i anar pujant fins la cara. Es pixa de riure.
  • Que li canti la cançó de la Masovera i si hi ha ball incorporat millor que millor.
  • Fer les migdiades a la seva cadireta que vibra, amb el xumet, el seu nino lleó ben agafat i amb unes bones vistes que el vagin relaxant fins que s'adorm. 
  • Que el treguis de passeig.
  • Que li lloïs totes les cosetes que va fent. Oooh que bé que has fet la caca, ooooh que bé que has fet el rotet, ooooh que bé que agafes el nino, oooh que bé ... 

Coses que no li agraden:
  • Que el banyin. Pobret, des de que el fiquem fins que surt està tens, molt tens. Es passa tota l'estona donant puntades intentant fugir de la banyera.
  • Que li posis o treguis les samarretes. El moment ficar el cap pel forat de la samarreta pot ser molt dramàtic si té el dia creuat.

Habilitats:
  • Donar "patadotes". Això ho fa de meravella des de el dia que va néixer.
  • Xumar-se el dit, la mà o el que trobi.
  • Escopir xumets.
  • Si li dones les mans ell intenta agafar-se per incorporar-se i seure. Llavors un cop assegut, ell continua fent força per posar-se dret.
  • Fer ullets. I de quina manera! A mi em té enamorada perduda.
  • Menjar teta a una velocitat supersònica.
  • Coordinar les dues mans a l'hora per agafar objectes.
  • Ha descobert que té peus i intenta tocar-los de tant en tant, però encara li queden molt lluny.
  • Aixecar el cap quan estar panxa a terra.
  • Fer monòlegs i bombolletes a les 3 del matí. 

Coses a millorar:
  • Continua sent un sac de patates. El deixes estirat en una postura i no es gira ni es mou gens ni mica. Així que de moment de rodolar, res de res.
  • No té cap interès pel nostre menjar.
  • No sap treure's el pitet quan li puja a la cara.
  • Li costa dormir-se sense la teta, el cotxet, la cadira que vibra o la mama gronxadora. 

dissabte, 28 de maig del 2011

Presentació en societat

Ahir vam anar a visitar les oficines on treballa el pare del baby per presentar-lo en societat.

Fa 4 anys que el meu home treballa en aquella empresa i és la primera vegada que pujo. In-cre-ï-ble veritat? Doncs es veu que a Anglaterra això de que la dona vagi a buscar al marit de tant en tant a la feina està super mal vist. Ningú ho fa. La feina és la feina i la vida personal és la vida personal. L'únic moment que es permet fer una visiteta és quan tens una criatura, sense molestar gaire, això sí.

Doncs ahir vaig tenir l'excusa perfecte per fer una ullada a l'habitat laboral del meu marit. Pel baby era una prova de foc, ja que no està gaire acostumat a que el toquin gaire ni tampoc a gaires aglomeracions de gent. Sóc una mare que pensa que els primers mesos d'una criatura és molt important el contacte exclusiu amb els pares i que quan menys gent de fora l'agafi millor que millor. Ara amb gairebé 4 mesos la cosa ja és diferent perquè ell ja sap perfectament qui són els seus papis i comença a tenir curiositat pel seu voltant i per altres cares i mans ... i fulards, que com et descuidis t'arrenca el coll.
Estava una mica amoïnada pensant quin tipus de nen seria el meu baby, tenia por que fos un d'aquells nens que plora quan algú altre l'agafa o li fa una carícia.

Estic molt contenta, tot va anar perfecte. El baby no va plorar ( una miqueta al marxar perquè no volia tornar al cotxet, però això no compte :-P), estava molt encuriosit per tota la gentada que tenia al voltant i es va deixar agafar sense problema. No va riure gaire, però tampoc estava tens, se'l veia relaxat i amb actitud contemplativa. Així que podem dir que prova superada.

Va haver un moment de pànic quan un company fumador amb una flaire increïble de tabac a les mans, amb les ungles negres i sang resseca en un dit va gosar tocar al baby. I a sobre ens diu que està esperant un fill per finals d'any. Pobre nen! Evidentment a la que vaig poder li vaig netejar dissimuladament les manetes amb una tovalloleta humida intentant que el meu marit no pensés que era una boja paranoica, ja que ell no es va fixar en les mans del company "guarrete".

També vaig aprofitar la visita per tafanejar coses com: a veure com té d'endreçat l'escriptori el meu marit. Fotos personals: ni una. No m'estranya amb lo reservat que és ell. A veure aquestes anglessetes altes, primes i estupendes, baaaab, doncs tampoc valen gaire, que una servidora amb el pandero gordo i les ulleres de mama recent té una aura mística que és del tot irresistible. Hahaha, com m'autoenganyo, oi? Però feliç com una "perdiç" que d'això es tracta a la vida.

dijous, 26 de maig del 2011

Una lactància diferent (1)

Vull explicar com està sent la meva experiència amb la lactància materna perquè per molt que he llegit sobre el tema i buscat per internet no he trobat ni un sol cas com el meu i això ha fet que estigués molt de temps angoixada amb el que els llibres deien que em passaria quan les coses no surten rodades.

També vull afegir que jo només vull explicar la meva vivència tal i com està sent, no pretenc contradir cap professional ni cap llibre, però també crec que és just que si hi han casos com el meu, almenys sortim a la llum per donar testimoni que AMB LA LACTÀNCIA TOT ES POSSIBLE. 

El meu baby va néixer amb un pes normal tirant a baixet, 3 quilets justos i les tres primeres setmanes de vida vam estar lluitant molt perquè agafés pes.No hi havia manera. El van veure unes 4 llevadores diferents i 2 o 3 infermeres especialistes de grups de lactància (a Anglaterra no et veu ni un pediatre ni un ginecòleg a no ser que et derivi el metge de capcelera) i tothom deia que el nen estava perfectament enganxat i que succionava molt bé. Així que clarament no era problema de la postura, sinó que JO NO TENIA PROUTA LLET. Ja sé que aquest és un tema molt polèmic i que els llibres diuen que les mames sempre tenim tooooota la llet que els petits necessiten i sinó la tenim és qüestió de dies que la producció de llet es reguli. Doncs bé, sóc el clar exemple de que tenir poca llet pot passar tot i que els llibres ho neguin. 

Vaig provar d'incrementar la producció de llet amb remeis naturals varis molt populars a Anglaterra: pastilles de llavors de "linaza", pastilles d'una planta que es diu fenigrec, llet d'atmetlles ... em passava hores amb el baby enganxat a la teta i quan ell dormia me les exprimia com una boja amb el tirallets ... i resssss va fer que jo tingués més llet o la suficient per fer que el meu nen agafés pes.

A les tres setmanes de vida la cosa va arribar a una situació preocupant quan el baby va començar a fer caquetes molt verdes. En aquest punt de la història la llevadora va dir que havíem d'introduir biberons perquè al no tenir gaire aliment a l'estómac el baby estava cagant la seva pròpia bilis. Buuuf, ara que ho escric encara m'emociono de la peneta que em va fer tot plegat.

Com ja us podeu imaginar, els primers biberons van ser dramàtics. Em sentia fatal per no poder alimentar al meu fill i haver de necessitar tetines de plàstic, però quan vaig veure que ell se'ls prenia encantat de la vida la sensació de culpa va anar marxant mica en mica.

Van anar passant els mesos i ell ha anat bevent cada cop més biberons i menys teta, així que jo m'esperava que passés el que els llibres diuen que passa en aquests casos: que no volgués la teta per mandra, ja que amb els biberons mengen sense molt d'esforç i que mica en mica em marxés la llet, perquè ja no mamava tant sovint. Doncs quina ha estat la meva sorpresa que el baby menja fantàsticament el bibe i la teta. NO HA REBUTJAT LA TETA PEL FET DE BEURE BIBERONS. Hi ha vegades que anem canviant constantement, ara bibe, fill que plora, ara teta, tens més gana oi?, més bibe, ui ara te son, teta màgica i a dormir ... ( o a plorar, però això és tema per un altre post).

Tampoc  NO M'HA MINVAT LA PRODUCCIÓ DE LLET PEL FET DE DONAR BIBERONS. Suposo que com ja tinc poqueta llet doncs no hi ha gaire que minvar.

MAI HE FET SERVIR TAPAMUGRONS, perquè no hi ha res que degotegi i MAI VAIG NOTAR CAP PUJADA DE LLET BÈSTIA.. 

El baby te gairebé 4 mesos i ara estem en un punt que menja molta teta pel dematí, poqueta a  la nit i durant el dia la faig servir per calmar situacions d'estres, ajudar-lo a dormir i calmar disgustos varis. 

Aquesta és la meva vivència amb la lactància materna. Dessitjo poder-la allargar el màxim possible, ja que després de tots els maldecaps i situacions atípiques que estic vivint, ara és quan més l'estem gaudint. Jo, perquè ja he acceptat la meva situació tal i com és i el baby perquè com ja no passa gana està de molt millor humor per riure, jugar i aprendre.

dimecres, 25 de maig del 2011

Sola com una mussola

Sóc una mare que viu a molts quilòmetres de casa, exactament a 1146 km. i els nous amics que he anat fent a l'estranger durant aquests anys estan més interessats en anar a festes i discos que a emparellar-se i tenir fills. Així que de cop i volta la meva vida social a minvat considerablement. Sóc una persona molt sociable, no us penseu, amb amics dels de tota la vida, amics que vas fent a les feines on vas treballant, al gimnàs, etc. però ara que sóc mare m'he adonat que al meu cercle d'amistats, de nens, hi ha de ben pocs i mames amb qui compartir experiències i neguits encara menys.

Per una altra banda sempre he sigut una persona molt independent i he anat bastant a la meva bola i dono gràcies perquè hi ha un munt de coses desagradables que m'he estalviat com: les visites a l'hospital després de parir, els consells tontos dels familiars, els comentaris amb poc tacte de la gent que et trobes a les botigues, en fi, aquesta sèrie de coses que acaben de destroçar a una mare recent.

Així que com tot a la vida, hi ha dies que estic encantada de ser una mussola solitària i d'altres que voldria una mica de safareig social.

dimarts, 24 de maig del 2011

El meu nen plora

Per favorrrr, quina època que estem passant. És desesperant quan ho proves absolutament tot i el teu nen de gairebé 4 mesos plora. I el pitjor de tot és que la super teta que fins ara ho calmava tot, no funciona.
Com veieu ho porto fatal. És superior a mi veure'l plorar i no poder/saber calmar-lo.

M'estic quedant atontada

He decidit començar a escriure aquest blog perquè m'estic quedant atontada. Les poques neurones que quedaven es van esfumar després de l'embaràs i dels meravellosos primers mesos de la criatura, on la falta de son t'acaba convertint en una mama zombi. Jo no sé si ja estic començant a deixar enrere l'etapa xunga de no dormir, però almenys el petit m'està donant una treva de 5 hores de son celestial. No vull ser il.lusa, sé que vindran nits de mal de dents, pors i malalties varies, així que crec que ara és un bon moment per posar les neurones una altra vegada en moviment, no fos cas que la cosa arribi a un punt que ja no tingui solució.